La intel·ligència aplicada en els estudis, a vegades no és la única cosa que necessites ja que en la vida, moltes vegades hauràs d'utilitzar la intel·ligència emocional, com últimament s'ha posat de moda o simplement empatia, vers les persones. A vegades, no és més important o valuós la intel·ligència que tinguis en els estudis, sinó com la saps aplicar en la teva vida. Podríem dir que aquesta idea està molt relacionada amb la dita aquella de " más vale callar y parecer sabio que hablar y parecer idiota". Fent un exercici de reflexió, crec que jo mateix, en moltes situacions, deixo que la resta de gent que em parla de temes complexos o que no el he entès i que busquen la meva complicitat en el tema, doncs surto amb tot de frases ambigües o a vegades deixo fer la conversa fins que m'asseguro de per on van els trets. Potser donada la meva inutil·litat, en aquests, és quan em centro més en l'estudi de les persones que tinc el meu voltant. Per a mi és un exercici de comprensió, d'afany per descobrir tots els racons d'aquestes persones, de quins neguits pateixen, de qualsevol cosa. Són aquests els moments el que jo em dedico analitzar cada gest, cada paraula, cada ganyota de la cara. A vegades m'ensorto al comentar amb altre gent sobre la personalitat de l'individu en investigació, d'altres em puc equivocar escandalosament, sobretot sinó els he conegut.
Darrerament he tornat a pensar amb el llibre d'Unamuno: Amor y pedagogía. Un llibre, pel meu gust, bastant dolent, però ara de cop i volta m'ha fet plantejar-me el debat que posa l'autor i que el converteix en el tema central del llibre. És possible dir no als impulsos? és possible imposar la raó al cor? depèn de com tingui el dia, vaig alternant el veredicte sobre aquesta qüestió, a vegades em sento amb ànims d'imposar-me als aconteixements, de dir no al que sensorialment seria més fàcil, d'altres em deixaria portar com una branca és transportada per un riu caudalós i pregon, sense cap possiblitat de parar ni de modificar el rumb. A vegades em pregunto perquè ens podem arribar a complicar tan la vida i és que hem d'admetre que l'home és un animal profundament caprixós i egoísta, que només vol les coses que abans havien estat "seves", però que els hi són retirades i llavors automàticament, volca tot el seu interès en aquestes coses que abans havien estat ignorades. I potser el pitjor és que l'home no distingeix de si són objectes, materials o les mateixes persones: a vegades fins que estàs lluny d'una persona, creus no necessitar-la o de si vols fer impossibles per aconseguir-ne, quan ho aconsegueixis, tot el teu interès s'esvaïrà com un grapat d'arena escapant entre els dits que la retenien dins la mà
Darrerament he tornat a pensar amb el llibre d'Unamuno: Amor y pedagogía. Un llibre, pel meu gust, bastant dolent, però ara de cop i volta m'ha fet plantejar-me el debat que posa l'autor i que el converteix en el tema central del llibre. És possible dir no als impulsos? és possible imposar la raó al cor? depèn de com tingui el dia, vaig alternant el veredicte sobre aquesta qüestió, a vegades em sento amb ànims d'imposar-me als aconteixements, de dir no al que sensorialment seria més fàcil, d'altres em deixaria portar com una branca és transportada per un riu caudalós i pregon, sense cap possiblitat de parar ni de modificar el rumb. A vegades em pregunto perquè ens podem arribar a complicar tan la vida i és que hem d'admetre que l'home és un animal profundament caprixós i egoísta, que només vol les coses que abans havien estat "seves", però que els hi són retirades i llavors automàticament, volca tot el seu interès en aquestes coses que abans havien estat ignorades. I potser el pitjor és que l'home no distingeix de si són objectes, materials o les mateixes persones: a vegades fins que estàs lluny d'una persona, creus no necessitar-la o de si vols fer impossibles per aconseguir-ne, quan ho aconsegueixis, tot el teu interès s'esvaïrà com un grapat d'arena escapant entre els dits que la retenien dins la mà
Abraham wapo!
ResponEliminaM'agrada aquesta reflexió que has fet. Estic d'acord que a vegades val més callar que obrir la boca, i millor escoltar per així aprendre, perquè sempre podem aprendre coses noves de la gent que ens envolta, i de la manera que parles, mires, gesticules es pot fer una idea general d cm pot ser una persona.
Sobre el llibre d'Unamuno, a mi tmpc m'agrada Amor y pedagogia, però si que el tema que tracta és interessant, fa que pensar. I els éssers humans la majoria d vegades ens movem pels impulsos, crec que són poques les que pensem fredament, ja que deixar-se endur pel moment és fantàstic tot i que potser després te les seves repercucions, però ja se sap, els humans estem fets per fotre la fota. I sí, l'home és un anima molt capritxós, pot arribar a ser molt egoista, tant que ni se'n adoni que està fent mal a una altra persona. Vivim cegats avgds.
Un petò ben fort i una abraçada!!
Ens veiem demà a classe ;)