3 de desembre de 2009

Per fi!!!!

Ja sembla ahir quan veia en el calendari que s'acostava el novembre i amb ell, un espiral de treballs incommensurables que feien feredat al més valent, que si treball de moderna d'Espanya, d'universal etc. Total que m'he passat tot aquest mes aïllat del món perquè m'he reclòs a la biblioteca de la universitat a fer treballs "com un cabrón", la veritat que sempre començava amb bon peu, però em relaxava, m'acabava connectqant, mirant el feisbuc i al final acabava molts treballs a les 2 de la nit. Malgrat tot he superat aquesta prova, crec que he treballat molt més en aquest mes que en tot l'any passat, per no dir que l'any passat, al primer semestre, vaig freqüentar la biblioteca una maneta d'ocasions xD. Però bé ara s'ha acabat aquest malson, només queda descansar una miqueta abans de submergir-me amb els exàmens que ja comencen a treure el cap en el calendari.
Però ara mateix calma, que es necessita, molta calma.
Malgrat soni tòpic en aquests temps, ara ve una temporada molt dolenta. Les coses van de mal a pitjor, els projectes es fonen, deixant només l'escòria d'aquests al fons de la forja. Però no tot està perdut, ja que és la gent qui, en molts casos, et pot salvar de la debacle total. A vegades quan veus el món obrint-se sota als teus peus, pots pensar que només quedar tirar-se de cap a l'abisme, però si penses que te'n pots sortir, amb una mica de voluntat i ajuda de la gent que et doni suport, pots sortir del forat. Però tot comença amb l'actitud, una actitud derrotista no et portarà enlloc.
I ja cada cop més, s'apropa el nadal. A pesar de que el sentit del negoci hagi prostituït aquests temps, encara hi ha coses que malviuen, tradicions o sensacions que només es repeteixen un cop l'any. Pot sonar molt entusiasta, però aquestes coses no s'entenen fins que no es viuen.
Però bé, hi ha gent per a tot, i jo sent fidel a la meva filosofia, que facin el que vulguin que jo faré la meva.

Salute!

9 d’octubre de 2009

Qui calla, concedeix

La intel·ligència aplicada en els estudis, a vegades no és la única cosa que necessites ja que en la vida, moltes vegades hauràs d'utilitzar la intel·ligència emocional, com últimament s'ha posat de moda o simplement empatia, vers les persones. A vegades, no és més important o valuós la intel·ligència que tinguis en els estudis, sinó com la saps aplicar en la teva vida. Podríem dir que aquesta idea està molt relacionada amb la dita aquella de " más vale callar y parecer sabio que hablar y parecer idiota". Fent un exercici de reflexió, crec que jo mateix, en moltes situacions, deixo que la resta de gent que em parla de temes complexos o que no el he entès i que busquen la meva complicitat en el tema, doncs surto amb tot de frases ambigües o a vegades deixo fer la conversa fins que m'asseguro de per on van els trets. Potser donada la meva inutil·litat, en aquests, és quan em centro més en l'estudi de les persones que tinc el meu voltant. Per a mi és un exercici de comprensió, d'afany per descobrir tots els racons d'aquestes persones, de quins neguits pateixen, de qualsevol cosa. Són aquests els moments el que jo em dedico analitzar cada gest, cada paraula, cada ganyota de la cara. A vegades m'ensorto al comentar amb altre gent sobre la personalitat de l'individu en investigació, d'altres em puc equivocar escandalosament, sobretot sinó els he conegut.
Darrerament he tornat a pensar amb el llibre d'Unamuno: Amor y pedagogía. Un llibre, pel meu gust, bastant dolent, però ara de cop i volta m'ha fet plantejar-me el debat que posa l'autor i que el converteix en el tema central del llibre. És possible dir no als impulsos? és possible imposar la raó al cor? depèn de com tingui el dia, vaig alternant el veredicte sobre aquesta qüestió, a vegades em sento amb ànims d'imposar-me als aconteixements, de dir no al que sensorialment seria més fàcil, d'altres em deixaria portar com una branca és transportada per un riu caudalós i pregon, sense cap possiblitat de parar ni de modificar el rumb. A vegades em pregunto perquè ens podem arribar a complicar tan la vida i és que hem d'admetre que l'home és un animal profundament caprixós i egoísta, que només vol les coses que abans havien estat "seves", però que els hi són retirades i llavors automàticament, volca tot el seu interès en aquestes coses que abans havien estat ignorades. I potser el pitjor és que l'home no distingeix de si són objectes, materials o les mateixes persones: a vegades fins que estàs lluny d'una persona, creus no necessitar-la o de si vols fer impossibles per aconseguir-ne, quan ho aconsegueixis, tot el teu interès s'esvaïrà com un grapat d'arena escapant entre els dits que la retenien dins la mà

15 de setembre de 2009

" Tinc un somni cada nit,
on les foscors s'omplen de llum
i el silenci canta amb mi "

Així és com comença la canço Mirall de Silenci de Sangtraït. Malgrat que la música hagi evolucionat i han aparegut nous estils i nous grups de música, no hem d'oblidar que els grups antics també poden tenir vigència encara ara. Certa vegada vaig estar conversant amb una amiga sobre els diferents tipus de cançons lentes del rock català. A la palestra van saltar Els Pets, Sopa de Cabra i Sangtraït.
Segons el meu punt de vista, les cançons lentes dels Els Pets, seguint el seu guió de crítica a la societat i reproducció de la realitat, tracten més aquests temes a vegades tan escabrosos que es poden viure en els nostres temps, algunes situacions que malgrat que resultin xocants es donen (per això només cal recordar la cançó "No diguis res" ). Per referir-nos d'alguna manera, podríem dir que ens parlen també d'escenes cotidianes, malgrat que des dels inicis fins ara han anat de més a menys.
De les cançons lentes de Sopa de Cabra, segons el meu parer, crec que es parla sobretot de l'abandonament, de la solitud, combinant amb la música i omplin amb la melodia els espais deixats expressament en la cançó.
Finalment Sangtraït, moltes vegades no parla de situacions concretes, sinó de sensacions, parla més de les emocions que dels fets o actes. Basats moltes vegades en el dolor de la pèrdua, en la necessitat i amb l'enyorança.

És pot dir que és un post mediocre, però com que no se´fins quan podré tornar a actualitzar, prefereixo que resti alguna cosa més que la pobra actualització del primer dia

12 de setembre de 2009

Dia 1

I a vegades t'equivoques, a vegades toca començar de nou, a vegades sembla que tot el que has fet no ha servit de res, com després d'hores davant de l'ordinador escrivint i et dones compte que s'ha d'esborrar tot el que has fet fins aquell fatídic moment en que t'has adonat que els teus esforços han resultat infructuosos. Així és potser com definiríem aquella sensació que tens quan una persona t'ha decebut, t'ha fallat i el pitjor de tot: t'ha mentit. Són dures paraules, les que se't passen pel cap i que voldries dir a aquella persona a la que tantes expectatives havies posat, o veure com de desigual era el tracte que si ho posessis en una balança, evidentment estaria desequilibrada. Potser llavors arribem a entendre que tota aquesta decepció és el resultat d'un procés, el qual té diverses etapes: la primera etapa podríem dir que és la de la frustració, la situació et deixa fora de lloc i encara no saps com reaccionar, no et creus que allò sigui real, però un cop ho creus és quan passes a la següent fase: la ràbia. És la ràbia la que et provoca que sentis agressivitat cap a l'altre persona, et sents enganyat, traït, faries qualsevol cosa per aplacar aquesta ràbia que notes a dins. En aquestes alçades se t'apareix una bifurcació en el camí, per una banda hi ha l'opció de no perdonar, de no voler passar pàgina al incident. Si fas això la ràbia que has sentit, es convertirà amb odi. Un odi que et cremarà per dins, que malgrat et vulguis enganyar-te pensant que el pots controlar, aquest odi et menjarà per a dins i es tornarà una obsessió per a tu. Un pou sense fi.

En canvi si aconsegueixes sobreposar-te a la ràbia, la decepció estarà esperant-te, i és quan t'adonaràs de fins quin punt has estat enganyat o t'havies implicat massa. A vegades aquesta decepció és pitjor que l'odi, perquè és un record intermitent que sempre apareix en els moments baixos, apareix per fer-te veure com t'has equivocat, com has estat enganyat,com ets d'imperfecte. A partir d'aquí ja només el temps serà el que condicionarà els terminis perquè poguis oblidar-te'n. Tu mateix seràs el condicionant d'aquest període: setmanes, mesos, anys...

Però malgrat tot, són aquestes les experiències, les que t'ensenyen a com encarar la pròxima situació, t'ensenyen de com va la vida i sobretot, t'ensenyen a viure la vida, no sobreviure-la