" Tinc un somni cada nit,
on les foscors s'omplen de llum
i el silenci canta amb mi "

Així és com comença la canço Mirall de Silenci de Sangtraït. Malgrat que la música hagi evolucionat i han aparegut nous estils i nous grups de música, no hem d'oblidar que els grups antics també poden tenir vigència encara ara. Certa vegada vaig estar conversant amb una amiga sobre els diferents tipus de cançons lentes del rock català. A la palestra van saltar Els Pets, Sopa de Cabra i Sangtraït.
Segons el meu punt de vista, les cançons lentes dels Els Pets, seguint el seu guió de crítica a la societat i reproducció de la realitat, tracten més aquests temes a vegades tan escabrosos que es poden viure en els nostres temps, algunes situacions que malgrat que resultin xocants es donen (per això només cal recordar la cançó "No diguis res" ). Per referir-nos d'alguna manera, podríem dir que ens parlen també d'escenes cotidianes, malgrat que des dels inicis fins ara han anat de més a menys.
De les cançons lentes de Sopa de Cabra, segons el meu parer, crec que es parla sobretot de l'abandonament, de la solitud, combinant amb la música i omplin amb la melodia els espais deixats expressament en la cançó.
Finalment Sangtraït, moltes vegades no parla de situacions concretes, sinó de sensacions, parla més de les emocions que dels fets o actes. Basats moltes vegades en el dolor de la pèrdua, en la necessitat i amb l'enyorança.

És pot dir que és un post mediocre, però com que no se´fins quan podré tornar a actualitzar, prefereixo que resti alguna cosa més que la pobra actualització del primer dia

Dia 1

I a vegades t'equivoques, a vegades toca començar de nou, a vegades sembla que tot el que has fet no ha servit de res, com després d'hores davant de l'ordinador escrivint i et dones compte que s'ha d'esborrar tot el que has fet fins aquell fatídic moment en que t'has adonat que els teus esforços han resultat infructuosos. Així és potser com definiríem aquella sensació que tens quan una persona t'ha decebut, t'ha fallat i el pitjor de tot: t'ha mentit. Són dures paraules, les que se't passen pel cap i que voldries dir a aquella persona a la que tantes expectatives havies posat, o veure com de desigual era el tracte que si ho posessis en una balança, evidentment estaria desequilibrada. Potser llavors arribem a entendre que tota aquesta decepció és el resultat d'un procés, el qual té diverses etapes: la primera etapa podríem dir que és la de la frustració, la situació et deixa fora de lloc i encara no saps com reaccionar, no et creus que allò sigui real, però un cop ho creus és quan passes a la següent fase: la ràbia. És la ràbia la que et provoca que sentis agressivitat cap a l'altre persona, et sents enganyat, traït, faries qualsevol cosa per aplacar aquesta ràbia que notes a dins. En aquestes alçades se t'apareix una bifurcació en el camí, per una banda hi ha l'opció de no perdonar, de no voler passar pàgina al incident. Si fas això la ràbia que has sentit, es convertirà amb odi. Un odi que et cremarà per dins, que malgrat et vulguis enganyar-te pensant que el pots controlar, aquest odi et menjarà per a dins i es tornarà una obsessió per a tu. Un pou sense fi.

En canvi si aconsegueixes sobreposar-te a la ràbia, la decepció estarà esperant-te, i és quan t'adonaràs de fins quin punt has estat enganyat o t'havies implicat massa. A vegades aquesta decepció és pitjor que l'odi, perquè és un record intermitent que sempre apareix en els moments baixos, apareix per fer-te veure com t'has equivocat, com has estat enganyat,com ets d'imperfecte. A partir d'aquí ja només el temps serà el que condicionarà els terminis perquè poguis oblidar-te'n. Tu mateix seràs el condicionant d'aquest període: setmanes, mesos, anys...

Però malgrat tot, són aquestes les experiències, les que t'ensenyen a com encarar la pròxima situació, t'ensenyen de com va la vida i sobretot, t'ensenyen a viure la vida, no sobreviure-la