12 de setembre del 2009

Dia 1

I a vegades t'equivoques, a vegades toca començar de nou, a vegades sembla que tot el que has fet no ha servit de res, com després d'hores davant de l'ordinador escrivint i et dones compte que s'ha d'esborrar tot el que has fet fins aquell fatídic moment en que t'has adonat que els teus esforços han resultat infructuosos. Així és potser com definiríem aquella sensació que tens quan una persona t'ha decebut, t'ha fallat i el pitjor de tot: t'ha mentit. Són dures paraules, les que se't passen pel cap i que voldries dir a aquella persona a la que tantes expectatives havies posat, o veure com de desigual era el tracte que si ho posessis en una balança, evidentment estaria desequilibrada. Potser llavors arribem a entendre que tota aquesta decepció és el resultat d'un procés, el qual té diverses etapes: la primera etapa podríem dir que és la de la frustració, la situació et deixa fora de lloc i encara no saps com reaccionar, no et creus que allò sigui real, però un cop ho creus és quan passes a la següent fase: la ràbia. És la ràbia la que et provoca que sentis agressivitat cap a l'altre persona, et sents enganyat, traït, faries qualsevol cosa per aplacar aquesta ràbia que notes a dins. En aquestes alçades se t'apareix una bifurcació en el camí, per una banda hi ha l'opció de no perdonar, de no voler passar pàgina al incident. Si fas això la ràbia que has sentit, es convertirà amb odi. Un odi que et cremarà per dins, que malgrat et vulguis enganyar-te pensant que el pots controlar, aquest odi et menjarà per a dins i es tornarà una obsessió per a tu. Un pou sense fi.

En canvi si aconsegueixes sobreposar-te a la ràbia, la decepció estarà esperant-te, i és quan t'adonaràs de fins quin punt has estat enganyat o t'havies implicat massa. A vegades aquesta decepció és pitjor que l'odi, perquè és un record intermitent que sempre apareix en els moments baixos, apareix per fer-te veure com t'has equivocat, com has estat enganyat,com ets d'imperfecte. A partir d'aquí ja només el temps serà el que condicionarà els terminis perquè poguis oblidar-te'n. Tu mateix seràs el condicionant d'aquest període: setmanes, mesos, anys...

Però malgrat tot, són aquestes les experiències, les que t'ensenyen a com encarar la pròxima situació, t'ensenyen de com va la vida i sobretot, t'ensenyen a viure la vida, no sobreviure-la

2 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Aquesta diferència entre viure y sobreviure és un salt qualitatiu brutal, sens dubte. En qualsevol cas, per a mi t'has oblidat d'una tercera opció: l'indiferència.

    És, de lluny, l'opció més amable, la més dolça i la més fàcil. Només cal entendre fins a quin punt millorarà la teva existència ara que aquesta persona X ja no es troba a la teva vida.

    ResponElimina